principi de precaució c. nom. m.

Principi que reconeix explícitament que, tot i que la informació i el coneixement sobre un tema són inadequats o insuficients en el moment actual, més que esperar a tenir un coneixement complet sobre un problema, la qual cosa podria demorar la presa de decisions, davant d’un risc potencial s’ha de començar a actuar. Els científics han de realitzar previsions sobre quines accions poden tenir impactes negatius sobre el medi ambient i els planificadors han de tenir en compte aquestes previsions en la presa decisions en el marc d’un desenvolupament sostenible. S’assumeix que la incertesa és una cosa real.
Aquest principi va ser aprovat el 1992 en el marc de la Declaració de Rio, proclamada en la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament de Rio de Janeiro.
Cal distingir tres enfocaments: 1) conservacionista, segons el qual s’autoritza un ús o una activitat, si no hi ha risc per als ecosistemes ni impactes, i és possible la reversibilitat de les actuacions; 2) liberal, segons el qual les activitats que es consideren perilloses han d’utilitzar la millor tecnologia disponible i fixar llindars ambientals de seguretat, i 3) permissiu, segons el qual l’únic requisit és l’ús de la millor tecnologia possible, sense incórrer en uns costos excessius.
Un exemple d’aplicació del principi de precaució el constitueixen les accions davant els riscos del canvi climàtic, tot i que no es disposa d’un coneixement complet del problema.