sabana f.

Espai tropical o subtropical amb estacions contrastades en el qual predominen les praderies naturals amb una vegetació de gramínies altes, sense excloure les plantes llenyoses, matolls, arbustos i fins i tot arbres, generalment de caràcter xeròfil, però amb un arrelament suficient per poder explorar un gran volum de sòl, que els fan resistents a la sequera (acàcia Acàcia tortilis, baobab Baobab africa, entre d’altres). S’han establert diferents tipus de sabanes:
1) Segons el tipus de vegetació: sabanes herbàcies, accepció més comuna; amb predomini de l’estrat herbaci; i sabanes llenyoses, amb predomini d’espècies llenyoses, que deixen espais oberts.
2) Segons criteris climàtics: sabanes hiperestacionals, en sòls amb una capa freàtica penjada a causa de les pluges de l’estació humida; sabanes estacionals, que són les més comunes, en sòls amb bon drenatge i sense capa freàtica pròxima a la superfície, amb una capacitat de retenció d’aigua baixa i escassos nutrients; i sabanes no estacionals, que es presenten en zones de clima tropical humit, sense període sec i, segons les disponibilitats d’aigua hi haurà una selva tropical plujosa o boscos escleròfil·les baixos i oberts.
3) Segons les característiques dels sòls i disponibilitats d’aigua: , des de les que es presenten en sòls fortament meteoritzats, generalment caolinítics, dels GSR Lixisol i Nitisol, fins a les que es beneficien de sòls amb major contingut de nutrients, Nitisol i Vertisol. A ST (2014) corresponen a sòl de l’ordre Oxisol.
4) La desforestació d’un bosc equatorial pot donar lloc a la formació d’una sabana secundària de degradació. Les sabanes, segons les seves característiques locals reben diversos noms: cerrado i Catinga al Brasil; Llanos a Veneçuela i Colòmbia.