salut del sòl c. nom. f.

Estat del sòl per funcionar com un sistema viu, la qual cosa es manifesta en les propietats dinàmiques en un moment determinat, que fan que pugui desenvolupar les seves funcions i prestar serveis ecosistèmics, amb una gran resiliència. Des d’una perspectiva ecosistèmica, no contamina el medi ambient i contribueix a atenuar els efectes del canvi climàtic en segrestar carboni.
Es tracta de propietats que varien a curt i mitjà termini i que determinen la fertilitat (física, química i biològica) del sòl, com ara la matèria orgànica, l’estructura, la biodiversitat i el contingut de patògens (fongs, bactèries, virus, nematodes, insectes), entre altres. Depèn en gran mesura de l’ús del sòl i les pràctiques de conreu.
Els indicadors de la salut del sòl segons la FAO són les següents: carboni orgànic del sòl, que té influència sobre la qualitat del sòl, ja que està vinculat a moltes funcions; disponibilitat i capacitat de retenció d’aigua i nutrients; facilitat per al conreu; disponibilitat d’oxigen per a les arrels; absència de patògens; toxicitat; salinitat; condicions per a l’arrelament; compacitat, i biodiversitat.
El Sistema d’Informació de Degradació de la Terra Global (GLADIS, acrònim en anglès de Global Land Degradation Information System) i l’informe de l’estat dels recursos de terres del món (SWSR, sigla en anglès de Status of the World’s Soil Resources) contenen un conjunt d’indicadors.
Es poden diferenciar les qualificacions següents pel que fa a la salut del sòl: 1) una qualificació absoluta de la salut del sòl, atenent a un conjunt mínim d’indicadors de caràcter general amb independència del tipus d’ús, i 2) una qualificació relativa de la salut del sòl en relació amb un ús específic (p. ex., un manglar), encara que no resulta saludable per a altres usos.
Els principals mètodes per millorar la salut del sòl són els següents: 1) pràctiques de conreu que impliquin un augment del contingut de matèria orgànica (aplicació de fems, adobs verds, compost, cobertes vegetals, sembra directa), 2) gestió de nutrients i 3) lluita contra patògens i paràsits (antagonismes microbians, desinfecció), entre altres. Han de ser mètodes que tinguin una acceptació per part dels productors i els consumidors.