silcreta f.

Capa cimentada per sílice, SiO₂, que cimenta partícules de sorra i grava. La sílice es troba en forma d’òpal i quars microcristal·lí, que actuen com a components i com a elements cimentants; els grans de quars es troben en una matriu de quars fi.
La solubilitat de la sílice augmenta a pH molt baixos i a pH molt alts (superiors a 9) i l’òpal és al voltant de 10 a 20 vegades més soluble que el quars. Els processos de mobilització-acumulació de la sílice no han estat aclarits del tot. Poden ser deguts a una sedimentació superficial no consolidada, que ha estat objecte de processos de silificació de diversos tipus: 1) en àrees amb drenatge deficient, la sílice dissolta aportada per aigües alcalines pot haver precipitat degut a l’oscil·lació del nivell de la capa freàtica; 2) en àrees amb aigües riques en sílice, precipitació de la sílice en evaporar-se l’aigua; 3) en zones baixes on vagi a acumular-se sílice de diverses procedències; 4) en àrees amb plantes acumuladores de sílice; 5) en àrees deprimides i amb mal drenatge que han rebut sílice d’àrees adjacents en les quals una meteorització ferral·lítica va seguir un procés de dessilificació; 6) en àrees en les quals ha tingut lloc una acumulació relativa de sílice, que posteriorment es va cimentar. Qualsevol d’aquests processos ha requerit períodes de temps geològic molt llargs, de manera que les silcretes poden ser d’edat Terciària. Estan més endurides i són més velles que els duripans i els sòls del GSR Durisol. Cal establir la diferència entre silcreta i Petric Durisol, tots dos d’ambients àrids o semiàrids, si bé una silcreta es considera que és una roca coherent, mentre que Durisol amb un horitzó petrodúric constitueix un sòlum.
En constituir un element resistent envers l’erosió, per encaixament de la xarxa de drenatge, pot haver passat a ocupar la part superior d’una plataforma, per inversió del relleu, actuant la silcreta d’element resistent.