silicació f.

Procés que origina un enriquiment en sílice secundària en una roca no silícia, un sòl o un material, per la introducció d’òpal o de sílice microcristal·lina. Per explicar la procedència de la sílice s’han proposat diversos mecanismes: 1) meteorització de roques riques en sílice que pot donar lloc a una acumulació de sílice secundària in situ o, si el medi és alcalí (pH elevats); la sílice alliberada pot ser mobilitzada i passar a una capa freàtica, per anar a acumular-se en zones baixes del relleu, on pot omplir l’espai porós d’una roca o d’un sòl, o reemplaçar minerals o materials preexistents; 2) aportacions per fluids d’origen igni; o 3) meteorització de minerals d’argila al sòl, amb un enriquiment relatiu de sílice in situ o bé, en un medi alcalí, ser mobilitzada, translocada o perduda per rentatge. La silicació de roques sedimentàries pot donar per resultat la formació de silicats, p. e., dins de roques calcàries. En sòls, pot formar Durisols (WRB) o duripans (ST) o silcretes.
La fusta pot silificar-se amb l’arribada de sílice que substitueix i preserva un duplicat de l’estructura original de la fusta.
El procés de silicació s’ha utilitzat en enginyeria civil com a medi per evitar riscs de subsidència en sòls de loess, especialment en àrees construïdes; per aconseguir-ho s’impregna al sòl amb dissolucions de silicat sòdic per provocar la silicació i aconseguir la cimentació del material.