sòl madur c. nom. m.

Expressió genèrica, sense un significat precís, ja que els criteris per a determinar el grau de maduresa d’un sòl no han estat establerts i no hi ha acord general sobre ells. Això és degut al fet que varien segons la zona on es vulguin aplicar. Es tracta de sòls que han tingut prou temps per desenvolupar-se completament en el seu medi actual i presenten un grau d’horitzonació gran. Les situacions són molt diverses, així, si el material originari contenia carbonat de calci, un signe que maduresa serà que aquest component hagi estat completament remogut del sòl per rentatge, que serà cert en regions humides, amb règim d’humitat percolant; ara bé, els sòls de zones àrides o semiàrides amb un horitzó petrocàlcic es poden considerar sòls madurs, malgrat el seu elevat contingut en CaCO₃, ja que les condicions de règim d’humitat no percolant fan que l’edafogènesi no progressi.
En altres situacions, es pot considerar madur un sòl en el qual la incorporació de matèria orgànica a partir de les plantes sigui aproximadament igual a les pèrdues per mineralització.
En el cas de sòls i sediments originàriament dipositats sota l’aigua, la maduració implica que han tingut lloc un conjunt de processos fisicoquímics i biològics irreversibles en el primer estadi de formació i desenvolupament del sòl (aparició de trets edàfics), després d’haver estat exposat el material a l’aire per primera vegada. En aquest cas, el grau de maduració s’avalua per mitjà del índex de subsidència o índex n.