sòl no urbanitzable² c. nom. m.

En el marc de la planificació urbanística, a Espanya el Reial Decret Legislatiu 2/2008 i el text refós de la Llei del Sòl (BOE 154, de 26 de juny de 2008) aclareixen, regularitzen i harmonitzen la terminologia (en referència a sòls urbanitzables i sòls no urbanitzables, entre altres termes) i el contingut dispositiu.
El concepte urbanístic de sòl no urbanitzable s’introdueix des de la perspectiva que el sòl, a més de ser un recurs econòmic, és també un recurs natural, escàs i no renovable. Aquest enfocament coincideix amb el de la ciència del sòl, si bé en aquest cas es prefereix una definició en positiu, com ara sòl agrari o espai agrari. No obstant això, per la seva major claredat en referència a actuacions urbanístiques, la Llei prioritza el terme sòl no urbanitzable.
S’estableix que tindran la condició de sòl no urbanitzable, a efectes de la Llei, els terrenys en què concorri alguna de les circumstàncies següents: 1) estar sotmès a algun règim especial de protecció incompatible amb la seva transformació, d’acord amb els plans d’ordenació territorial o la legislació sectorial, ja sigui pels seus valors paisatgístics, històrics, arqueològics, científics, ambientals o culturals, per riscos naturals acreditats o per servituds per a la protecció del domini públic; 2) tenir valor agrícola, forestal o ramader, o riqueses naturals, o 3) ser considerat inadequat per a un desenvolupament urbà. La Llei preveu que, excepcionalment, es puguin autoritzar actuacions específiques d’interès públic. El sòl no urbanitzable no pot ser objecte de divisions, segregacions o fraccionaments.
La Llei no estableix criteris objectius per a la consideració d’un terreny com a sòl no ubanizable, com ara la consideració estratègica que tenen aquests sòls per a la producció d’aliments, per les seves característiques més favorables.