substitució isomòrfica c. nom. f.

Procés pel qual en el moment de formar-se un mineral, en la seva estructura cristal·lina teòrica, el lloc d’un àtom característic d’ella és ocupat per un altre àtom de mida semblant, que es troba en una alta concentració en el medi de cristal·lització. La diferència de mida entre els dos àtoms pot arribar a ser d’un 10-15 % com a màxim, de manera que la substitució no implica un canvi en l’estructura del cristall, que es manté a qualsevol temperatura i només es veurà afectada per processos de meteorització. L’estat d’oxidació de tots dos àtoms és igual o menor, en aquest cas la substitució genera un dèficit de càrrega permanent que ha de ser compensat perquè es compleixi el principi d’electroneutralitat en el mineral, que es pot aconseguir:
1) amb l’entrada d’un a més àtoms a l’estructura cristal·lina del mineral amb una unió permanent; per exemple, el dèficit de càrrega generat per la substitució de Si⁴⁺ per Al³⁺, en un tetraedre, pot ser compensat per l’entrada a la xarxa cristal·lina de Na⁺ i de Ca²⁺, en diferents quantitats, cosa que dona lloc a la sèrie de les plagiòclasis, en un extrem de la qual hi ha l’albita (NaAlSi₃O₈) i, en l’altre extrem, l’anortita (CaAl₂Si₂O₈), amb una sèrie de minerals intermedis, cosa que constitueix una sèrie contínua.
2) amb l’adsorció d’ions de signe contrari a la superfície del mineral, en una unió dinàmica; el mineral ha adquirit capacitat d’intercanvi catiònic, com és el cas dels minerals d’argila.