teoria de l’al·lòfana c. nom. f.

Teoria proposada per V. C. Farmer (1982) per explicar la podzolització. Postula que els horitzons superficials del sòl es veuen afectats per processos de meteorització per hidròlisi àcida dels minerals primaris. El silici, alumini i ferro alliberats es mobilitzen en forma d’hidròxids de Fe i sols silicàtics Si-A (protoimogolita) o, en menor mesura, de Si-Al-Fe i, després d’haver estat translocats, precipiten en horitzons inferiors, bé a causa d’un augment del pH amb la profunditat, o bé per adsorció de cations sobre les superfícies minerals carregades negativament, o bé per dessecació. Després d’això, la matèria orgànica, també mobilitzada, precipita sobre l’al·lòfana o sobre els òxids de Fe i dona lloc a revestiments organometàl·lics característics de l’horitzó espòdic. Alguns autors qüestionen que aquest procés sigui determinant en el procés de podzolització, ja que en nombrosos estudis s’ha posat de manifest la presència de complexos organometàl·lics en la fase líquida dels horitzons superficials i, d’altra banda, es discuteix l’estabilitat dels sols amorfs Si-Al (o Si-Al-Fe) en presència de compostos orgànics complexants.