test Rottegrade c. nom. m.

Prova mitjançant la qual la classificació alemanya sobre compost estableix la maduresa o estabilitat, en funció de la temperatura final assolida en deu dies, en un assaig amb una temperatura ambient constant igual a 20 °C i una mostra amb una humitat del 40 % (UNE-EN 16.087-2: 2012).
Com més gran sigui la diferència entre la temperatura que va assolint el compost durant l’assaig i la temperatura ambient, major estarà sent l’activitat biològica; la temperatura final assolida indicarà el grau de maduresa o estabilitat del compost.
Aquest test permet obtenir una aproximació de l’estabilitat d’un compost d’una manera senzilla. S’han establert cinc categories a partir de l’increment de temperatura neta assolida a l’assaig: 1) classe I, material molt inestable, amb un increment de temperatura neta per sobre dels 40 °C; 2) classe II, material inestable, increment entre 30 i 40 °C; 3) classe III, material moderadament inestable, increment entre 20 i 30 °C; 4) classe IV, material moderadament estable, increment entre 10 i 20 °C; 5) classe V, material madur, estable, amb un increment de temperatura neta que no supera els 10 °C.
El Reglament (UE) 2019/1009 de Parlament Europeu i de Consell de 5 de juny de 2019, utilitza el factor d’escalfament espontani com un dels criteris estabilitat que ha de complir un compost: l’increment màxim de temperatura en condicions normalitzades ha de ser de com a mínim el que correspon a Rottegrade III.
El principal inconvenient dels tests d’autocalentament és que les característiques de la biomassa (porositat, grau de compactació, grau d’humitat, mida de partícula, entre altres aspectes) i de les característiques del procés (mida del recipient) afecten la generació de calor, la qual cosa dificulta la reproductibilitat i comparació de resultats.