traçat de contorns c. nom. m.

En cartografia de sòls, metodologia per dibuixar el contorn o límit de cada delineació que correspon a una unitat cartogràfica de sòls.
Els límits han d’ocupar una posició que asseguri que la variabilitat dins de la delineació sigui mínima i la variabilitat entre delineacions contigües sigui màxima. Per a moltes aplicacions del mapa, és interessant que els límits estiguin localitzats amb una precisió raonable en relació amb els punts de referència. Sempre és interessant aprofitar l’experiència de tècnics i agricultors locals per augmentar la precisió en situar-los.
La metodologia per identificar els límits depèn de la finalitat del mapa i del nivell d’intensitat, i constitueix la culminació d’un treball de cartografia de sòls. Es pot procedir de les maneres següents:
1) per interpolació entre punts d’observació: és un mètode que s’utilitza en zones de baixa predictibilitat (planes o amb propietats de distribució aleatòria) i que es pot realitzar de manera automàtica o manual; és un mètode ràpid, i per això de poc cost, però la precisió dependrà de la densitat d’observacions realitzades;
2) per fotointerpretació, a partir de les relacions entre les geoformes o altres característiques i les classes de sòls; és el mètode més utilitzat, especialment en mapes amb un nivell d’intensitat de mitjà a baix, en mapes morfoedàfics i en aquells en els quals només cal una localització aproximada;
3) per fotointerpretació combinada amb una prospecció per transsectes amb sondejos; és el mètode més precís, malgrat que consumeix més temps, de manera que el cost és més elevat, però s’aconsegueix una precisió alta i per això s’utilitza en mapes detallats i semidetallats, i
4) per mètodes informàtics d’inferència i tecnologies digitals (anàlisi d’elevació del terreny, entre d’altres), complementats amb algun dels mètodes indicats.
Els errors potencials en la localització dels límits estan associats a les delineacions de mida petita.