transformació² f.

En formació de sòls es refereix a un dels quatre processos bàsics de l’edafogènesi establerts per Roy W. Simonson (1959): guanys, pèrdues, translocacions i transformacions.
En processos de meteorització i formació de minerals secundaris, la transformació es refereix a canvis que no impliquen una alteració estructural en el mineral primari. Partint de minerals primaris que tenen estructura de fil·losilicat (estructura 2:1), com ara les miques (biotita i moscovita), que posseeixen K en els espais interlaminars, la transformació consisteix en la remoció progressiva de K⁺ interlaminar, de manera que la mica es transforma en un mineral interestratificat il·lita-vermiculita i, si el procés avança, s’origina una vermiculita. Tots els minerals derivats d’aquest procés conserven l’estructura de la mica inicial, com queda reflectit en el fet que la relació SiO₂/Al₂O₃ roman estable i igual a 3±1 i el dèficit de càrrega que es genera amb la remoció del K es compensa amb l’entrada d’altres cations a partir de la fase líquida del sòl.
La transformació també és freqüent en minerals primaris d’estructura 2:1 amb una capa octaèdrica en posició interlaminar (clorita); la hidròlisi i pèrdua progressiva d’aquesta capa origina minerals interestratificats clorita-vermiculita i, finalment, en vermiculita, mantenint l’estructura original 2:1. Aquesta vermiculita no difereix, excepte pel seu origen, de la vermiculita derivada de les il·lites.