translocació f.

Terme genèric que s’utilitza per a designar un dels processos edafogènics bàsics de l’edafogènesi, dels quatre establerts per Roy W. Simonson (1959): guanys, pèrdues, translocacions i transformacions.
Consisteix en la mobilització selectiva de components (inorgànics i orgànics) des d’una part superior del sòl (zona d’eluviació) cap a una altra part més profunda (zona d’il·luviació) en la qual s’incorporen als materials preexistents. Les formes en què pot tenir lloc són: 1) transport en dissolució: cations i anions procedents de la hidròlisi de roques i minerals o altres processos, com la dissolució del carbonat de calci en forma de Ca²⁺ i HCO₃^{−; o de la dissolució del guix, en forma de Ca2+ i SO₄2−; o de complexos organometàl·lics; parells iònics i polímers de mida petita; 2) transport en suspensió, sent els minerals d’argila dispersa els principals (argil·luviació); i també les partícules de llim.}