tundra f.

Designació geogràfica del paisatge de planes en regions àrtiques i en zones d’alta muntanya, caracteritzades per un clima fred extrem, que determina la presència de permafrost permanent o de permafrost estacional, amb una capa activa, que és la que es descongela en època estival.
A la tundra predominen els processos criogènics sobre els fisicoquímics, que només es reconeixen a la capa activa, si bé amb un desenvolupament molt baix. Els processos criogènics són deguts a cicles de congelació-descongelació i es caracteritzen per crioturbació que provoca moviments i barreja de materials, amb deformacions estructurals, replecs i modificacions de la morfologia original del sòl. Les esquerdes tèrmiques verticals profundes que es formen provoquen la divisió del pedió en blocs poligonals (polígons de tundra), mètrics, separats per les esquerdes i ressaltats per la vegetació. Les esquerdes donen origen a falques i llenties de gel. Els moviments i segregació de clasts cap a les esquerdes i la superfície dona lloc a la formació d’cercles de pedres. La precipitació anual és baixa, de 200 a 350 mm, si bé, atès que evaporació és escassa, i estar impedida la infiltració per la capa de permafrost, s’impedeix que l’aigua de descongelació percoli, de manera que la superfície del sòl se satura d’aigua, i es formen abundants àrees entollades, en les quals s’afavoreix el desenvolupament de torberes (Histels i Criic Histosol). La radiació solar és baixa, així com la calor retinguda al sòl, cosa que limita el desenvolupament de la vegetació i explica que no hi hagi boscos. Els sòls són molt pobres en nutrients, al N procedeix de la fixació bacteriana (Nostoc commune), mentre que el fòsfor és un factor condicionant de la producció primària. La tundra limita al sud amb la taigà de boscos boreals de coníferes. En ST existeix l’ordre Gelisol i en WRB el GSR Cryosol.